cami de sirga

2008-05-27T09:14:00.000-07:00

2008-05-27T09:07:00.000-07:00

2008-05-27T08:49:00.000-07:00

Opinió personal

2008-05-27T05:06:00.000-07:00

La lectura d'aquest llibre m'ha resultat molt commovedora i inoblidable. És un d'aquells llibres que et queden gravats per sempre, i t'empenyen a voler conèixer millor la seva obra i a saber més de la seva vida. Hem tingut la sort de gaudir de l'amistat de la seva germana, Rosa Maria, que amb la seva gràcia i coneixements ens ha ajudat a completar la seva biografia. I no podem oblidar el treball tan intens que han fet la Maria Dolors i l'Oriol, i que amb ell, ens han contagiat el seu entusiasme.

Gràcies a tothom en tindrem un bon record.

Rosa

TANKAS Lliçó 26

2008-05-27T04:58:00.000-07:00

Tankas Lliçó 26

Fou la Carlota
qui des del seu llit veia
emmirallada
la serventa Carmela
com molt la vigilava.

Ella provava
ja d’esbandir la boira
del cap, cansada.
I una forta fiblada
dins d’ell, no la deixava.

Molts records tràgics.
Llavor desconeguda
era el punt negre
d’ençà d’aquella data
arran del natalici.

Ja s’apropava
la fosca, l’agonia.
Llavor creixia.
Alhora entrellucava
grans fantasmals figures.

D’un lloc a l’altre
el seu cap no parava
de donar voltes.
Intent d’incorporar-se
però ben nua estava.

Busca la bata.
Un calfred va estremir-la.
També temia
que d’un moment a l’altre
a terra es quedaria.

Molt panteixava
i a punt de tot fallar-li,
claror albirava.
Intent d’obrir la porta
i un obstacle li priva.

Són les bombetes
que al seu pas esclataren
i la cegaren.
Anaven i venien
molts fets que succeïren

Fou de manera
molt lenta i sense pausa,
trets de l’estança
els objectes i quadres
que allí penjats estaven.

La mort del Venus
rèplica fidel era
de Mequinensa.
A poc a poc i tràgic
desastre es consumia.

Quin privilegi
fou el de la Carlota:
ser la darrera
que potser moriria
dintre la vila vella

Jaume de Torres
quan sa filla moria,
la contemplava
com molt s’embadalia
quan l’Aleix el pintava.

La desbandada,
la Carmela excitava.
S’abraonava
contra ses fills i nores
per la seva avidesa.

Tres anys transcorren
des que la mort separa
les dues dones.
La Carmela fou sempre
fins al final honesta.

Molt trist sepeli,
només dues corones
sens cap més pompa.
Enterrament indigna
de Carlota de Torres

Molts munts de runa
contemplaven el cotxe
que el mort portava.
També carrers i cases
desolats i en ruïna.

Era ara en Nelson
un dels pocs que quedaven
a aquella vila.
Junt a la comitiva
camí del cementiri.

Són les cerçades
colpint amb molt més força
perquè es despengen
directa dels Monegres
batent carrers i cases.

Eren els joves
aquells que oblidarien.
No així passava
amb adults que tenien
memòria arrelada.

Ara el vell Nelson
sens llaüt navegava,
sense esperança.
La nit inacabable
on ell ja pertanyia.

Ja les comportes
són a punt de tancar-se,
de Riba-roja.
Mequinensa es quedava
per la pluja negada.

Mes, el riu Ebre
molt enfadat estava
veient la vila.
A la deriva anaven
Neptú i Verge del Carme.

TANKAS Lliçó 25

2008-05-25T08:18:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 25

L’apotecari
no fou a la caserna,
on detingueren.
L’eternitat franquista
ara ja no existia.

Foren els gossos
els que més tard gaudiren
d’aquella estança.
Ser exploradors volien
d’allò que allí es coïa.

Neguit tenien
i ja fugir intentaven.
Lladrucs eixien,
els racons ensumaven
i pixums impregnaven.

L’apotecari,
al jutjat conduïren
de l’alcaldia.
Allí l’interrogaren
i segur contestava.

Assegurar-se
amb pèls i senyals, era
el que buscaven
per a identificar-lo
com l’apotecari era.

Era la capsa
el que preocupava
el farmacèutic.
Explicar no volia
el que dins, contenia.

Mentre allí estava
molts records li venien
d’ell i el seu pare:
els concerts d’en Sagarra,
riada i escenari.

Era Praxedes
l’encarregat del timbre.
La majoria
recobraven l’aspecte,
indiferents, la resta.

Molt somniava
l’Estanislau Corbera
amb la Quintana.
D’aparença molt fràgil
i potència oculta.

L’apotecari
en secret intentava
colgar la capsa
entre totes les runes
de l’antic local Venus.

La calavera
de l’Ildefons estava
molt ben guardada
a casa la Susanna
i molt ben respectada.

Fou la Susanna
que d’una revolada
a dintre entrava.
L’escena esgarriava
i el crani apareixia.

Un dels tricornis
davant d’aquelles restes,
el que imagina
és que l’Honorat era
l’autor d’aquella feta.

En Castells era
propietari en vida
d’aquella capsa.
Fou qui recollí els ossos
i els amagà a les golfes.

Pobre Susanna
desprendre’s no volia
d’aquella capsa.
L’Honorat s’encarrega
de colgar tots els ossos.

Difuminada
la història quedava.
Futur preveien.
La Carmela anuncia
l'atac greu de Carlota.

TANKAS LLIÇÓ 24

2008-05-12T08:33:00.000-07:00

TANKAS LLIÇÓ 24

Teresa explica
l’assumpte a la Carlota.
Preocupada
per l’Honorat estava,
sobre el que passaria.

I queda immòbil
sota el retrat del pare.
Molt trista estava
com un esfinx de pedra
i amb la mirada buida.

És la Carmela
la qui angoixada estava,
i es preguntava:
quins convidats vindrien
i com s’ho passarien.

El natalici
de l’ama celebraven.
Els del matí eren
sols Graells, fills i filles
i a la tarda, la resta.

Només faltava
a la pobra Malena,
feble que estava,
veure el convent anar-se’n,
i amb ell, ella morir-se.

Xafarderies
de l’Aleix i Malena
molt indignaren
la serventa Carmela,
que a la tarda oblidava.

El plançó últim
dels Sàssola moria
en un prostíbul,
quan nu i borratxo anava
i un tango puntejava.

A l’alcaldia,
el cambrer difunt era
el que arribava.
En braços d’una meuca
la mort el sorprenia.

El canotier era
allò que a l’alcaldia
ara arribava,
que els mossos oblidaren
al saló del prostíbul.

La meuca explica
a l’alcalde, la crisi
que tan patia.
Canvi de rumb volia
i pau en nova vida.

L’Estefania
molt decandida estava.
Ja no tenia
aquell verí en sa llengua
ni emmetzinar podia.

Freda ja estava
i adormida semblava
ben asseguda.
Abillada de monja
molts records d’estrabades.

Ja no quedava
cap contertuliana
en aquell poble.
Alguns es traslladaven
a altres cases noves.

El temps corria
de manera molt lenta.
L’ama exaltada
a crits vociferava
els ascendents que veia.

Era la Carlota
la que molt esperava
dels de la vila,
que un lloc li reservessin
i grans honors li fessin.

Totes les cases
que al poble es construïen
les sortejaven.
Ella no ho acceptava
i molts enemics veia.

L’ama cridava,
que no ho enrunarien.
Que allò no passaria.
Que tot es quedaria
tal com ella volia.

Mes, embogida,
la veu se li fonia
i s’ofegava.
Ara ja passaria
a sumar-se a la llista.

TANKAS LLIÇÓ 23

2008-05-03T10:36:00.000-07:00

TANKAS LLIÇÓ 23

En Nelson creia
que els rius eren culpables
moltes vegades,
de tota la malesa
que anava a parar al poble.

Era el principi
quan ja tallaren l’Ebre
pel Riba-roja,
que convençuts estaven
que el riu no es deixaria.

Poc afluixava
la còlera del Nelson,
i maleïa
per l’angoixa patida
de la gent enclastada.

La gent sofria
pressió inhumana,
molt agreujada
d’aquella dictadura.
Sotmesos els tenien.

No, no pateixis!
La vídua Salleres
al Nelson deia.
L’ama li confiava
que segura n’estava.

A Barcelona
la vídua moria.
I a Mequinensa
l’Estanislau Corbera,
homenatge li feia.

La gent del poble
aferrats a les cases
molt reclamaven,
lluitant continuaven
per si els indemnitzaven.

Com que volien
fundar una nova vila
ells no cedien.
L’empresa va avenir-se
en el que ells exigien.

Buidar la casa
és el que més dolia
al patró Nelson.
La sentia amarada
de sa pròpia vida.

Era el vell Nelson
que això, no comprenia,
que només cases
de Carlota de Torres
dretes totes quedessin.

Ja a punt estava
d’agonitzar la vila.
La senyora era
qui salpar no els deixava
per així perir amb ella.

Van ser els burgesos
els qui renunciaren
a navegar-hi.
Diners embutxacaren
i així, obrir-la privaren.

Pel Segre i Ebre
molts anys hi navegaren.
Per què tallar-lo?
Amb quin permís ho feren?
Qui eren ells per a vendre’l?

Sols ells, tenien
la paella pel mànec,
i humiliar-los
era el que pretenien
fent-se de tot els amos.

El pobre Nelson
quan la mort esbrinava
de la Salleres,
el que sols intentava
era en la nau tancar-se.

Va saber el Nelson
que ja no tornaria
més a la vida,
quan als molls atracava
i el vaixell amarrava.

2008-04-24T06:27:00.000-07:00

2008-04-24T06:13:00.000-07:00

Conte inacabat...

2008-04-23T09:43:00.000-07:00

Conte inacabat…

Els records la perseguien i la turmentaven. Un dia, de sobte, una amenaça de tempesta li obrí en el seu interior una visió llunyana. Un calfred li va recórrer de cap a peus. El remolí del temps va trasbalsar-la; va reviure en la seva carn records inoblidables, que semblaven demanar-li entrada. Va estremir-se. Era el mateix murmuri, el mateix embarbollament en la parla, de molts anys ençà. Tot ressonava i una veu cridava –Mariona! Però ara, ella, no sentia al costat la presència d’aquesta identitat que l’atreia. El camí que conduïa cap al poble se li feia inacabable. La por la confonia i es quedà de cop i volta clavada com un espantall, sense poder cridar ni moure’s, fins que albirà entre les llums rogenques del capvespre, una espurna de llum que sortia d’una finestra. Sense saber com ni de quina manera, es trobà en el llindar de casa seva.

Rosa Vila

mines mequinensa

2008-04-22T05:04:00.000-07:00

TANKAS LLIÇÓ 22

2008-04-22T04:01:00.001-07:00

TANKAS LLIÇÓ 22

Era Teresa
la que amb la pols lluitava
desesperada.
Incrustada en els mobles
des de molt temps cobria.

L’ama Carlota
molt enfadada estava
amb l’arribada
dels capitots al poble
com una plaga a l’Ebre.

Ella volia
un especial tracte,
i una visita
als pròcers de la vila
i saber els seus projectes.

Carlota Torres
als forasters nombrava:
“púrria” i “xusma”
i també hi afegia
la malsonant “gentalla”.

Són uns salvatges
alguna d’elles deia.
També uns cafres.
Altres asseguraven
que eren uns soviètics.

Sola parlava
i molt deseparada
preguntes feia.
I la pobre Carmela
pacient escoltava.

Ja la Carlota
la idea del seu pare
que ella tenia,
el pas dels anys havia
fet un home perfecte.

Fou el petroli
que grans mals els causava
dintre les mines.
Les comandes minvàven,
i expropiar-los feien.

Un cop la venda
de la mina signada,
a Barcelona
l’Il·luminat de Mora
s’ajunta amb la corista.

Fou el Carlota
que la mort esperava
prop de la Plaça.
Allí fort el lligaren
i el seu destí finava.

Excursió a Maquinensa

2008-04-17T11:12:00.001-07:00

EXCURSIÓ A MEQUINENSA

Tots esperàvem
i il•lusió ens feia
fer aquest viatge.
Són els protagonistes:
Moncada i Mequinensa.

Som dins el cotxe
i comença la ruta.
Tots s’aparellen
i així de mica en mica
presentacions vénen.

Tots aplaudiren
aquella bona idea:
repassar el llibre,
i d’aquesta manera
el terreny preparàvem.

Bona arribada,
quan un cop a la vila,
a tots ens feren.
Mai podrem agrair-los
tant honor i acollida.

Fou l’alcaldessa
qui molt ens informava.
La regidora
d’àrea de cultura,
també ens documentava.

Som al migdia,
i tots fem cap a taula.
Fruïm de l’àpat.
Comencen les converses
i fem amistats noves

Un grup molt maco
formàvem amb les dónes
de la Lectura.
Cronistes dels fets eren
fotos ho confirmaven.

A mitja tarda,
tots junts ens dirigírem
cap on reposen
les cendres dels Moncada
i homenatge els retérem.

2008-04-17T07:05:00.000-07:00

untitled

2008-04-13T07:30:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 21

2008-04-13T07:23:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 21

Curull de somnis
els records convertien
la ment del Nelson.
Al final s’adonava
que tot el confonia.

Feia reviure
sorolls que recordava
que compartien
amb els de la sirena
callada feia mesos.

Gent forastera
envaïa aquell poble
Carnaval era.
Camions arribaven
i pantans començaren.

A tallar l’Ebre
amb dos pantans anaven,
l’un Mequinensa,
l’altre era Riba-roja
missió, colgar pobles.

Ningú no era amo
ni de les seves terres.
Exasperava!
Molt desànim creava
resistència imposava.

Dins el cafè era
on penes s’hi coïen,
Molt bé sabien
que amenaçats estaven
a treballar a les mines.

Progrés semblava,
però molt al contrari
riquesa traïdora,
que solament portava
prosperitat caduca.

No sospitaven
que vells, molts es farien.
Amb gran angoixa
davant tanta incertesa
i atrapats quedarien.

farmacia

2008-04-13T05:08:00.001-07:00

TANKAS Lliçó 20

2008-04-13T04:43:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 20

L’Honorat ara
l’apotecaria obre
saga del pare.
Molt el preocupava
el que el poble passava.

El que contava
l’Estanislau Corbera
bé ho recordava.
El que l’Honorat feia
i com el detenien.

L’Honorat pare
el trenta vuit moria
sota aquell règim.
Doncs molt bé ho explicava
com a cronista que era.

L’oncle, carca era.
Tip l’Honorat n’estava.
Sermonejava
i molt poc l’escoltava.
Al final s’avorria.

L’intimidava,
mes, al cafè anava
la primeria.
Aviat coneixeren
el tarannà i eixides.

Va convertir-se
en espectador assidu
de les partides.
Perquè li interessava
el solatge conèixer.

Faltava en Forques,
per seguir la partida,
amic d’en Nelson,
el qui el seu lloc deixava
per a l’apotecari.

L’Honorat era
qui integrar-se volia.
Content estava.
Mes, la seva alegria
de ben poc li servia.

Molt presumia
veure com el feixisme
ara moria.
A tothom animava
sense por s’hi encarava.

El detingueren
per primera vegada
quan defensava
que el pont ja no existia.
Ell la veritat deia.

Detingut era,
pres es considerava.
Molt l’ajudava
un soldat guarda
i ell, xarop li donava.

Altra vegada
l’agutzil el prenia
i l’arrestava.
Una llista exposada
de part republicana.

Saber volien
l’autor d’aquell romanço
amb moltes frases
que ridiculitzaven
l’església de la vila.

Al farmacèutic
molts d’ells atribuïen
que era obra seva.
-Què hi pintava el sereno
en tot aquell preàmbul?

Quina seria
la idea que buscava
per a sortir-se’n.
Contribuir en les obres,
l’altar de la patrona.

Fou l’Aspirina
de detenció la causa.
Begut anava
i el discurs complicava,
i al·lusions delataven.

En Bernardino,
amb la tuberculosi
deixà a mitges
la detenció prevista.
Sols recordatori era.
.

TANKAS Lliçó 19

2008-04-08T07:02:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 19

El cerç, fort queia
sobre els llaüts immòbils.
Tot, records eren
per dones endolades,
del sepeli del Torres.

Ple el temple estava
ningú es volia perdre
gens d’espectacle.
Ara, es forma el seguici
que escolans encapçalen.

Amor hi havia
entre el règim franquista
i clerecia.
Rojos i ateus pagaren
desperfectes que es feren.

En Graells era
l’home de confiança.
Privilegi gaudia.
No veia aquell desastre
que sa obra planava.

El trasbalsava
tot allò que passava.
De la senyora
carta blanca tenia
i això el tranquil·litzava.

El senyor Jaume,
d’en Graells coneixia
tot fil per randa,
molts secrets, tracamanyes,
embolics, lladreries

Pel senyor Jaume,
Graells sabia massa
i ulls grossos feia.
Mes, servent segur i útil
i escàndols li amagava.

En Graells era
el que molt bé sabia
que no podia
abordar la Quintana
perquè el Nelson temia

Són les almoines.
oferiments i misses
del cel la porta.
Secalls amb xocolata
tradició de segles.

L’electricista
la veritat no deia,
perquè podia
ser vist com comunista
i pres a la garjola.

Quan el sepeli,
relacions trencaren
amb l’església,
transformant una esquerda
en un rotund abisme.

Idees clares
els germans compartien
quan es veieren.
A la ciutat tornaren
quan el testament obriren.

Al mig de l’Ebre
amb un trombo tocava
subversiu himne.
Ningú ho podia creure.
Desenllaç esperaven.

Homes i dones
distribuïts estaven
en les tavernes.
El moment esperaven
del seguici, a la plaça.

Ocorreguda
la calamitat, deien:
obra del maquis.
I més tard desmentida
per algun de la guerrilla.

Llebrer famèlic
escampà la gentada,
que esporuguida
buscava algun refugi
i d’aquesta salvar-se.

Rabiós sembla.
D’horrible malaltia
record tenien.
Fou Filomena Planes
qui el pànic provocava.

Tots recordaven
en l’aniversari
la desbandada.
Aquell itinerari
en nafra es convertia.

DSCN5753_JPG

2008-04-01T12:44:00.000-07:00

llagut

2008-04-01T02:56:00.001-07:00

memòria d'un record

2008-03-31T12:36:00.000-07:00

Memòria d’un record

El record del sepeli del senyor Jaume de Torres m’ha portat a la memòria una historieta que vaig llegir en un llibre de Jesús Moncada que es titula Històries de la mà esquerra i altres narracions.

Aquests contes tenen com a eix Mequinensa, confluència del món miner, de la pagesia i de l’Ebre, i intenten oferir-nos una narrativa nova i original on juga el real i l’irreal. Se situa en un espai geogràfic, que tradicionalment ha donat una literatura de base realista. Els seus personatges, plens d’humanitat, es mouen en un món ple de supersticions i d’imaginació, el món del desconegut i de la fantasia.

En aquesta història hi ha molts diàlegs que he intentat suprimir per tal de reduir l’extensió del conte. Tot i això, em sembla que encara ha quedat una mica massa llarg. Però, també he observat que hi ha algun paràgraf, que si s’eliminava perdia tota la gràcia que l’autor li volia donar.

Títol
Revenja per a un difunt

L’oncle Sebastià i en Roca es van enfrontar en una carrera de llaguts. Eren dos llaguters experts en navegació i hàbils a sortir airosos de situacions compromeses. I va ser l’oncle Sebastià qui va perdre de manera miserable la carrera! Anava el primer, però a mitja carrera li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Tot anava d’un costat a l’altre sense control, semblaven les matraques de la Quaresma. I com se’n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l’oncle Sebastià! El va passar amb quatre estropades! Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo. No en tenia prou amb guanyar! A més va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar els seus tripulants: “Nois, fora rems; per guanyar a segons qui no em fan cap falta” I el seu llagut, només amb l’impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n’hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però el vell Sebastià no li roncava qui volia; la jugada dels rems li havia arribat a l’os, i va desafiar en Roca per a la carrera de l’any vinent. Tots dos hi estaren d’acord. Però la carrera no va arribar a celebrar-se. Al cap de dos mesos mal comptats, unes febres estranyes van consumir el Roca i se’l van endur al fossar en quatre dies. L’oncle Sebastià va anar a les misses i a l’enterrament, perquè una cosa no treu l’altra, però al cementiri va dir ben clar que el repte seguia en peu perquè la mort no tenia res a veure amb una carrera de llaguts, i que quan es trobés en Roca a l’altre barri li exigiria la revenja. Deu anys havia tardat a cruixir el vell Sebastià, i ara l’endemà del seu enterrament, ell i el Roca se les tindrien!
Aquesta revenja s’estengué per tot el poble, quan arribà la notícia que l’oncle Sebastià havia mort. La gent es contenia fins a l’hora de l’enterrament, però, quan van tornar del fossar, després de ficar el vell al costadet de la seva dona morta feia dos anys enrere, la tensió, que no els deixava viure, va esclatar per la vila igual que una barrinada.
Les discussions, agarrades i aldarulls s’encenien arreu amb la mateixa febre de feia deu anys. A les tertúlies, botigues i cafès, els partidaris de l’un i de l’altre avalotaven al bo i el millor, fins i tot a la vora del riu, les enganxades entre les dones que rentaven roba, esgarrifaven el mateix dimoni. Algú no s’atrevia a afirmar que l’oncle Sebastià tingués ganes de morir-se per reclamar el que li pertocava, però el neguit no l’havia deixat viure durant aquets deu anys.
Tots expectants per veure què passaria. Esperaven la decisió que s’havia de prendre des de l’altre barri. També el capellà anava de bòlid. Argumentava pertot arreu, que això era cosa del dimoni i que no ho manava la llei de Déu! Tractava a tots, de pagans. Fins i tot va anar a trobar l’alcalde perquè posés remei a l’assumpte, però aquest li contestà que el municipi, si mana algú, és el dels vius, que els morts no són cosa de l’ajuntament.
Estaven ansiosos per saber l’hora de la cosa. L’arribada de l’enterramorts al cafè, els tragué de dubtes, i després de servir-li un got ple de rom, que s’empesà duna glopada, va amollar la informació: l’enfrontament serà demà a les quatre.
L’endemà, una hora abans de la cosa, la gent s’abocava pels carrerons que baixaven al riu, i el mur que donava a l’Ebre, els mollons i els llaguts amarrats a la vora van quedar atapeïts de personal.
A les quatre en punt, el xiular del coet va tallar en sec l’avalotar de la gent i l’explosió els va sotragar. Durant tres o quatre minuts van quedar immòbils, el mateix que estàtues, però quan van veure els dos llaguts, després que van passar el colze que fa el riu a l’altura del pont, un udol immens va retrunyir la vall i va sacsejar fins i tot els codissos de les gleres.
Ondéu, quines estropades, quina força i quin servar! Cosa com aquella no s’havia vist mai des que el riu és riu! Roca, amb el mocador nuat al cap, aucava igual que un boig. Sebastià, en canvi, patronejava amb la mateixa força, però sense bullanga. I els vint-i-vuit remadors de cada nau, que també havien eixit de les tombes per participar en la carrera es feien més forts i es tensaven a cada estropada.
El badoc d’en Roca no parava de marcar el ritme i avalotar els seus.
Mentre, els espectadors seguien amb entusiasme la lluita. Les proes dels dos llaguts anaven emparellades; després va semblar que Roca s’avançava, però Sebastià va forçar i quan faltaven un centenar de metres per la meta, ja portava a l’altre un llagut d’avantatge. Roca ja no tenia res a fer. Aleshores Sebastià es va treure la boina i, sense girar-se; la va llençar a l’aigua per damunt l’espatlla alhora que cridava:
-Ja me la portaràs, cullerot de bassa!
I, entre l’avalotar de la gent va guanyar. Tanmateix ningú no va tenir ocasió de felicitar l’un ni de plànyer l’altre, perquè, de forma sobtada, tripulants i patrons van desaparèixer, talment com si els hagués arrabassat un cop de vent.

-------------------------------------------

Tankas lliçó 18

2008-03-19T11:54:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 18

L’Honorat era
qui aquella pols negava
fos responsable
d’aquella empolsinada
de Carlota i minyones.

Calafat Forques
molt fort s’entossudia
que tot allò era
un càstig que els de Torres
als del Nicanor feien.

L’Honorat deia
que tots els edificis
enrunats eren
l’anterior setmana
del seu aniversari

Moltes més altres
afirmacions feren
que ho demostraren.
La fotografia era
evidència clara.

Diners prestava
el senyor Jaume Torres
als de la viuda;
més tard recuperava
prenent-li en base el deute.

Molt comú era
els rics aprofitar-se
de la gent pobre.
Agreujaven els deutes
i ells, béns acumulaven

Calafat creia
que el cerç i la pols eren
els que actuaven
de reparadors d’actes
i de grans malifetes.

L’Honorat ara
a tothom rebatia
aquesta idea.
Ben cec aquell destí era
i indiferent als homes.

Les quatre dones
emblanquinades foren
pel cerç de terra
i brossa empolsinada
enfront les vidrieres.

Dolors Albera
volia ser ficada
en una caixa
d’aquell fuster Dalmaci
que en secret estimava.

Segons Corbera
en un taüt de luxe
fou envasada.
Mes, l’orgull exigia
construir-lo a Tortosa.

Verge del Carme
la càrrega portava
de Jaume Torres.
De mal averany era
aquell que dins anava.

El maquis eren
guerrilla exiliada
que des de França
a lluitar molts venien
per derrotar el franquisme.

Comptar amb l’ajuda
els guerrillers podien,
de gent del poble.
Denunciar-los feien
i al final detenien.

Va ser la carta
de l’amic Anastasi.
La mort sabia
de dos més de la colla,
eren l’Aleix i l’Herzog.

tankas lliçó 16

2008-03-17T01:43:00.000-07:00

real i Windows

Estratègia d'un record

2008-03-16T09:02:00.000-07:00

Un record

La visió d’un dia ventós em va revifar aquells records. Amants de la natura, ens disposem a fer una sortida cap a l’Empordà. El grup el formàvem gent avesada a l’excursionisme i a vèncer dificultats. Sortirem a l’albada i el primer raig de sol semblava injectar en nosaltres la il·lusió i convidar l’esperit a l’esbargiment.
De sobte el cel serè fins aleshores, s’enteranyinà de pressa; s’aixecaren castells de nuvolades d’un blanc lumínic, sobre l’horitzó; s’estengueren ràpidament, ennegrint-se fins a fer-se fosc. De sobte, esclatà una tamborinada fenomenal i un vent esfereïdor desvetllà la tempesta. Plogué a bots i barrals amb una intensitat desconeguda i un diluvi ens cobrí. A la tempesta s’hi afegí la protagonista de l’espectacle, la “tramuntana” , que tan aviat es dirigia cap a llevant com cap a ponent, travessada a voltes, pel zig-zag fulgurant d’un llampec. Imposava, i el que havia començat com un divertiment es convertí en pànic. Es produïen canvis imprevistos. A penes, durà uns minuts. El cel s’aclarí i tornà a tenir aquell blau net i lluminós que feia reverdejar el paisatge i que és comú en aquest vent mític. Però la tramuntana seguia ensenyant-nos les dents i bufava amb més fúria que mai, fins i tot diria que amb violència. Es resistia a abandonar-nos i cada vegada semblava reptar-nos.
Teníem coneixement de la seva força i de les males jugades, però no ho havíem experimentat fins en aquest dia. Es diu, però, ja és més relatiu, que arriba a afectar el caràcter de la gent, la qual sota els efectes, es pot tornar arrauxada, estrambòtica, amb rampells imprevisibles i incontrolables. Però també té l’altre vessant, que estimula el geni artístic i les ganes de treballar. Podríem dir que produeix sentiments contradictoris.
De cop i volta, una persona del grup, aparentment tímida i discreta, sense por i seduïda pel ball dels elements de la natura, que era esfereïdor, s’hi integrà. Se separà del grup i sense que ningú pogués dir com ni de què vingué la cosa, llançà un crit eixordador i amb l’embat de la ventada caigué i rodolant no parà fins topar amb un obstacle que la frenà.
Tots expectants, poguérem observar la serenitat que desprenia, i els resultats que se’n derivaren. El crit punyent coincidí amb el cessament de la tramuntana. Fou un moment indescriptible i inoblidable. Es pogué comprovar, més tard, que no fou un fet puntual, sinó que es repetí a partir d’aquest moment, i es convertí en un fet habitual en ella.
Serà veritat que es produeixen transformacions en aquestes circumstàncies? M’he assabentat que, fins i tot, hi ha algun psicòleg que ha fet la seva tesi doctoral sobre aquest tema.

Tanka lliçó 18

2008-03-16T05:26:00.000-07:00

La nit fumosa
el cel esgaiava,
molt ben pintada
sobre la pell de l’Ebre
la nau embolcallava.

TANKAS Lliçó 17

2008-03-11T13:50:00.000-07:00

TANKAS Lliçó 17

A morts tocaven
pels funerals del pare;.
mes, la Carlota,
enfurismada estava
pel que això despertava.

El senyor Hipòlit
poc a poc es fonia
fins que es moria.
L’únic que Beltran feia
era unir-lo a la Parca.

Era Von Müller,
el que cap a Alemanya,
se n’hi tornava.
Imminent albirava
la flamarada a Europa.

Fotografia
del gran cabdill d’Espanya
era penjada.
Els socis comentaven
els canvis que hi hauria.

Es disputaven
ara els propietaris,
tots els minaires,
com també destacaven
els que gana passaven.

Aquell desembre,
la Carlota de Torres,
el que intentava
era fer la matança
exhibicionista.

El senyor Jaume
molt aviat oblida
la mort de l’Adelina.
La marxada a Castella
ja molt el reviscola.

El que volien
Graells i la Carlota,
era ajudar-lo.
Estalviar-li feina
i l’amant, ignorar-la.

El senyor Jaume
l’amant lleidatana
bé compartia.
Però el gran amor d’ella
professor de llatí era.

Candidata era
i secreta a la plaça
del senyor Jaume
la bella Estefania
molt bé l’enllaminia.

També es fixava
amb una nova mestra
que el provocava.
Però al final aquesta
se n’anà a la francesa.

Ja no parava
el toc de les campanes.
Recordatori
de la memòria era
d’una història amarga.

matança del porc

2008-03-11T06:58:00.001-07:00

2008-03-05T11:32:00.000-08:00

2008-03-05T11:27:00.001-08:00

2008-03-04T09:15:00.000-08:00

sirena fabrica

2008-03-04T09:05:00.000-08:00

2008-03-03T05:50:00.001-08:00

TANKAS Lliçó 16

Jaume de Torres
el cinquanta moria.
Se celebrava
vint-i-unè aniversari
i els dols es repetien

Què provocava
l’udol de la sirena?
La desbandada.
I el discurs va interrompre
que el pixatinters feia.

Fou a l’entrada
que aconseguir esperava
produir l’efecte.
Altre cop la sirena
el pla li destruïa.

Nelson ja veia
la classe de rebuda.
A l’arribada,
tots el boicot li feren.
Tot això l’entristia.

El pont volaren,
març del trenta vuit era,
i tots fugiren.
Fou la visió aquella
que acabà d’abrumar-lo.

Una baralla
entre ells es produïa.
No per gitar-se
amb la bella Salleres,
sinó pels morts de la guerra.

Tomàs de Xerta
antic patró dels Torres
anomenava
a la dita Salleres,
la vella marcolfa.

No l’importava
el que Tomàs de Xerta
digués marcolfa.
Condició posava,
que no li digués vella.

Tomàs de Xerta,
excepcional era
per als Salleres.
La família Torres
molt més implacable era.

El pobre Nelson
molt vigilat estava.
Espiat sempre
pels homes del tricorni
i pels ulls del brigada.

No gallejaven
-deia en Tomàs de Xerta-
els del tricorni,
quan a volar l’edifici
aquells es disposaven.

Nelson no para
fins que el vell Neptú albira
i tranquil queda.
Quan emergir el va veure
a punt de plorar estava.

Trist el viatge
del Neptú a Mequinensa.
Tot són obstacles.
Resultat de la guerra,
sofriment per al poble.

Malena i Anna
al retorn provocaren,
que s’enfrontaren
el tal Nelson i el Bisbe
i el desastre evitaren.

Ja vell en Nelson ,
el toc de les campanes
el sorprenia.
No marcava el rellotge
però sí a mort tocaven.

Expressions per a l'elaboració de poemes

2008-02-22T10:26:00.000-08:00

Obrim portes i finestres a l'alegria!
Inundem la terra amb el mar de l'amistat!
Improvisem la nostra alegria!
Fruïm del dia que vivim!
Mantinguem vives les il·lusions!
Vencem la por!
Visquem a fons l'avui!

La finestra

2008-02-21T07:22:00.001-08:00

La finestra

Una finestra m’evoca recordances llunyanes molt entranyables. Va ser, fa poc, una informació sobre una aurora boreal, la que va desencadenar uns records adormits, quan ja els feia immòbils als sepulcres de llum. Com una glopada comencen a ressonar i a barrejar-se en la meva ment, guerra i aurora boreal. Ho recordo com un somni. Va ser quan ens trobàvem a l’habitació que un murmuri primer, una cridòria i un aldarull després, ens desperten. – Seran mals presagis? - Serà un bombardeig? o - serà un foc? Sentim que diuen. Correm com un llampec cap a abocar-nos a la finestra, per veure què passava. Una llum mai vista desperta la curiositat de tots els que s’aplegaven allí. La guerra civil estava en plena ebullició. La gent estava esporuguida. Qualsevol moviment anormal posava en alerta. Una veu discordant apaivaga el terror anunciant que aquella llum tan meravellosa i impactant no era altra cosa que una aurora boreal. Un fenomen extraordinari que ens ofereix la naturalesa i que es produeix quan les partícules electritzades del sol es precipiten a les zones altes de l’atmosfera. Un respir s’observa en la majoria de la gent. L’actitud expectant per l’explicació es converteix en un gaudi de l’espectacle, encara que només sigui per un temps breu. La seva bellesa captiva a tothom. És com una dansa de colors i el seu efecte hipnòtic, ens atrapa de tal manera que no ens impedeix deixar de contemplar aquell meravellós espectacle que a poc a poc va desapareixent.

2008-02-21T07:07:00.000-08:00

rellotge de campanar

2008-02-20T08:09:00.000-08:00

Lliçó 15 TANKAS

2008-02-18T10:51:00.000-08:00

Lliçó 15 TANKAS

Fou la Carmela
quan els dols preparava
el retrat troba
del seu marit eqüestre
escapçat en batalla.

A la Carmela
el que l’amoïnava
vestir l’ama era,
quan ella constatava
l’estretor de la roba.

El pretext era
per assolir la calma,
que alguns fantasmes
en els aniversaris
presència fossin.

Així ferien
a la pobre Carlota
totes les bruixes.
Seguien recordant-li,
Romaguera en la vila.

Quan la Carmela
pensa comunicar-li
la seva la marxa,
esclata la tempesta
i el casal infern tot era.

Immòbil queda
el tic-tac del rellotge
prop de les dotze.
Ja no sincronitzaven
amb el toc de sirena.

És la sirena
qui des la primeria
d’aquella guerra,
a tots avisaria
dels rebels l’arribada.

També servia
al final de la guerra
per altres usos.
Als miners l’hora deia
del dinar del migdia

Bakunin era
qui d’amagot passava,
ni fort tossia.
Prudència tenia,
sospites no aixecava.

Al cementiri
dues categories
pels morts hi havia.
Només per als indignes
el “corralet” tenien.

Va ser Bakunin
qui enderrocar obligaren
la paret vella.
El capellà que arriba,
pujar-la altra cop, mana.

De nou a casa
la família Torres
segura estava.
No obstant va haver de viure
molts reprotxes, angoixes...

Tropes franquistes
arriben a la vila.
No a tots plaïa.
Reben la benvinguda
dels senyorets del poble.

Morta Adelina,
la Carlota de Torres
del casal era.
Possessió prenia
heretat n’assumia.

Era Carlota
qui davant tantes dones
ara gaudia.
Pagant amb la venjança.
el que li suplicaven.

Francesc sabia
dels senyors de la vila:
traïdoria.
Carlota ho coneixia
però encara l'enyorava.

Quan la Carlota
amb els ulls el seguia
la nau perdia.
Tard en la llunyania
sepulcral es fonia.

Rosa Vila

La tartana

2008-02-10T10:35:00.000-08:00

2008-02-10T01:47:00.000-08:00

Capítol I

Primera part

Estratègia del flash back del començament del capítol

La tartana, que havia deixat d’existir feia més de cinquanta anys, va començar el camí pedregós deixant a banda i banda un paisatge tardoral cobert d’un ventall de colors que revifava l’ànima. A dintre, la canalla, fent alguna bestiesa i amb el bon humor que ens caracteritzava, alguna riallada massa sorollosa, sentia el pes d’una mirada entre tendra i severa de l’avi. El carret, que era com l’anomenàvem nosaltres, apressava el pas copejant el cavall amb alguna xurriacada, que li treia la son de les orelles.
Quan només era un record ennuvolat, la desaparició d’un familiar molt proper, trencava les regnes que ens lligaven a l’oblit per emprendre el retorn. Paisatges frondosos i arbres vigorosos convertien els ocres i verds de l’estació d’antany, en un gris brut, contaminat a causa de la construcció de gegants de l’asfalt, els quals esborraven aquella meravella ja mai més recuperada. El sol ja no brillaria amb la mateixa intensitat! Era una naturalesa morta.

2008-02-10T01:34:00.000-08:00

Lliçó 14 TANKAS

Alfons Garrigues
en el seu record queda
quan la nau topa.
Ocres i verds de l’Ebre
en gris es converteixen.

Quan la batalla
de l’Ebre es retirava,
soldats feixistes
s’emporten de la vila.
És hora de recerca.

Barquer calia
quan militars marxaven.
Alfons Garrigues,
un noiet aleshores,
per la feina valia.

Record de l’avi
li amargava la vida.
Entra a la mina.
Es queda de minaire
fins que la mort finia.

Gent retornava,
uns de Lleida venien.
Alfons Garrigues
aquests, no recordava
altres, gravats tenia.

Albirats eren
els qui del tren baixaven
Buscaven rostres.
El febril escrutini
insuportable es feia

Sempre preludi
en Joanet del Pla era
la seva parla.
Del bordell l’escàndol.
La veu cantant portava.

Sebastià Noguera
el marit era
de la Júlia Quintana.
La mort que l’esperava
en els ulls reflectia.

Recorda encara,
vencedors implacables.
A la canalla
per fer jugar a la guerra
fusells de fusta donen.

No tots sentien
la subtil enyorança
d’Alfons Garrigues.
El cafeter seguia
dels clients la conversa.

La vila nova
a ressorgir venia
i a calmar les angoixes
després d’uns anys de lluita
molt aferrissada.

Des d’aleshores
els comiats s’acaben.
Les cases velles
per noves es canvien.
Regnava l’optimisme.

guerra

2008-02-04T10:36:00.001-08:00

2008-02-04T09:36:00.000-08:00

TANKAS lliçò 13

Les sotragades
el convent afectaren,
i originaren
corredisses de rates
i altres desperfectes.

Velles imatges
hi van ser descobertes.
Murals enormes.
Era l’Aleix Segarra
qui les deixà plasmades.

l’Aleix Segarra
el convent recupera
pel rebesavi,
prestat era a les monges
i així els pecats pagava.

El nebot era
qui engrescava la tia
a oblidar l’oncle
i, a gaudir de la vida
per espargir fantasmes

Consol sentia
quan l’Aleix demostrava
tot de tendresa.
L’absència causava
constantment enyorança.

Quan arribava
després de la jornada,
ella el sentia,
el cor s’accelerava
i a calmar-se trigava.

Al convent vivien
l’Aleix hi treballava
i ella el seguia.
Eren nits de gatzara
a tots dos complaïen.

Deu anys passaren,
i el ser feliç, perderen.
El convent finia
i el món en què vivien
sense remei fugia.

Els murals mostren
l’horror de la guerra.
Joves mataren
a l’esclat de la vida.
Una tragèdia era.

Sadurní Romaguera
el traslladaren
amb el mateix cotxe
que usaren en la boda
de Francesc i Carlota.

Va ser a l’Ebre
on la lluita es lliurava
sense treva.
La més sagnant i llarga
d’aquell conflicte.

El pont de l’Ebre
era una desfilada
d’homes i cotxes.
Feixistes s’apropaven
militars reculaven.

Se’n va Malena
junt amb la tia Assumpta
a Barcelona.
Plors i planys commovien.
Punt àlgid: l’Ebre i el Segre.

Una altra escletxa
amb forta sotragada,
en el vestíbul.
Carnaval de pintures,
hi saltaren a trossos.

Rosa Vila

.

2008-01-27T08:22:00.000-08:00

És la primera fotografia que hi introdueixo. Fa almenys una hora que hi estic lluitant.

Una bella sortida de sol

2008-01-27T08:17:00.000-08:00

2008-01-27T01:36:00.000-08:00

TANKAS Lliçó 12

Què li passava
quan la mort de Quintana
pel cap de Nelson?
Recordava amb recança
la fredor que sentia.

Va ser de sobte
essent al cementiri
que va colpir-lo.
A la nit no dormia
i molt vell se sentia.

El patró Nelson
va veure que arribava
també la noia,
quan Francesc Romaguera
acompanyat venia.

Baixà al moll, Nelson,
a tothom saludava
dalt l’Atanasi.
Molt mal humor hi havia,
males cares mostraven.

Tot se sabia
per les dues minyones,
menys la Carmela
sentinella de cambra
del tot insubornable.

Tots sospitaven
que Sadurní Romaguera
era el culpable.
L’Arnau terrer moria,
la història contava.

Nelson no veia
la política clara
entre uns i altres.
Discursos que el cansaven.
No en treia l’aigua clara.

Saltava a terra
la tripulació entera,
i allí a la vora
entre els gatells trobaren
estàtues diverses.

A terra anava
el convent de monges.
Era un misteri
que l’Aleix de Segarra
relació hi tenia.

2008-01-20T08:21:00.000-08:00

Oh, la vella taverna

Oh, la vella taverna de marina
d’un aire mig sinistre, mig lleial!
Blanca per fora com una gavina;
dues àncores pengen al portal.
A dintre hi són les pipes recremades,
els ulls que sagnen sota els cabells;
cames primes amb mitges foradades,
colls descollats amb mocadors vermells.
Plates greixoses i totes curulles,
olives brunes que parlen del mas,
i olis que el coll et punxen com agulles
i priven l’aire que se’t fiqui al nas.
És la vella taverna de marina
traient de dins un aire llefiscós;
a la taula corcada que engreixina,
el gal d’adreça pel porró amorós.
Hi ha un gran taulell amb unes mans peludes
que omplen els veires generosament,
i dormi dins les ampolles llargarudes
la profunda dolçor de l’aiguardent.
El fum intens revolta i engavanya,
tot ho fa negre com enquitranat;
una lenta música que s’escanya,
adormeix baix el sòtil esquerdat.
I s’hi sent barrejada la metzina
d’agres paraules i dolces remors.
És la vella taverna de marina,
amb el ventre tot ple de pescadors.

J.M. de Sagarra

Vocabulari:
el gal=el broc
veires=gots
sòtil=és el paviment que separa dues habitacions sobreposades.

2008-01-19T11:38:00.000-08:00

Haikús lliçó 11

Records confusos
en el seu cap ballaven
com papallones.

Quan la gran crisi
els músics que quedaven
ho celebraven.

Hores d’insomni
portava la Carlota
pel Romaguera.

Ponç acabava
perdent-se en el crepuscle.
Sobrevolava.

El cas explica
una de les minyones
a casa Torres.

La mort del pare,
Nelson comunicava
a la Quintana.

La Marsellesa
el difunt acompanya
fins a la casa.

Era Bigotis
tal com anomenaven
el rei d’Espanya.

També la reina
té un nom estrafolari
que l’acompanya.

Les monges marxen,
va escaure al mateix dia,
la força arriba.

L’Arnau trobaren
en un cingle, prop l’Ebre,
sobre savina.

La mort de l’home,
la vídua Salleres
ho condemnava.

Desprès que Wilson
fou expulsat del poble
tot s’aclaria.

sortida de sol a l'Ebre

2008-01-18T01:28:00.000-08:00

2008-01-15T13:05:00.000-08:00

Extret d’un article de Marius Serra a La Vanguardia.

Una curiositat dels japonesos sobre els haikús

Hi ha una idea molt estesa que acusa els japonesos de la manca d’originalitat i que explicaria com es dediquen a copiar-ho tot. No obstant és cert que acaben millorant el que han copiat. Sense anar més lluny, trobem el sudoku, que el copiaren els anys vuitanta de les revistes americanes, el rebatejaren i el donaren a conèixer arreu del món. El Japó ha progressat molt, i després de imitar tot el que és occidental, comença a crear els seus propis models: el suixi, els karaokes, el manga o les videoconsoles.
Ara arriba del Japó un generador informàtic de poemes. N’hi ha prou amb teclejar a YouTube “Hitch Haiku” perquè et doni una amplia explicació del tema. Es tracta d’un sistema per a generar haikús, aquests brevíssims poemes japonesos de disset síl·labes i tres versos que porten segles fascinant poetes de totes les cultures. Un exemple de Salvat Papasseit: “Camí de sol/ Per les rutes amigues, / unes formigues” (1921). L’usuari pot escollir paraules clau sobre les que vol compondre el poema i el sistema s’encarrega de la resta, passant per diverses bases de dades entre les quals no falta la del vocabulari estacional Kigo, que en cada haikú sempre ha d’indicar a quina estació de l’any fa referència el poema.
El generador informàtic d’haikús no ens pot sorprendre, ja que el 1982 un ordinador va fer un poema a Joan Brossa, “Sextina cibernètica” a partir de la complexa estrofa trobadoresca. També el poeta Victor Suñol va escriure un llibre en quatre hores a la velocitat aproximada d’un haikú cada minut i mig.

2008-01-13T09:24:00.000-08:00

El fil que al·ludia la Júlia estava nuat en el coneixement que tenia d’en Robert.
Estava segura de la seva honradesa i vàlua, tant per les seves bogeries quan ho requeria la defensa de la veritat i la justícia, com la incapacitat de lloar-se de les seves qualitats. Testimonis personals confirmaven la seva rectitud davant situacions compromeses. Eren tants els tràngols que havia hagut de suportar, que feia que tingués sempre els sentiments a flor de pell.

2008-01-13T07:36:00.001-08:00

Haikús Lliçó 10

Remuntant l’Ebre
arribava a la vila
el senyor Wilson.

La seva vida
experimentà un canvi
dintre la Fonda.

Era impassible
davant qualsevol dona
menys la Fondista.

La seva feina:
l’estudi geològic
conca de l’Ebre.

Era un tal Bisbe
que va aixecar sospites
per mala pinta.

Oliver Wilson
reconegué el seguici
que al moll baixava.

Esdevenia
la bella Agatoclia
senyora Wilson

Robert rebia
de la Júlia amiga
consells sens mida.

En Robert passa
de casa Jaume Torres
a ca Salleres.

L’única filla
al cap de poc moria.
Robert plorava.

2008-01-13T03:27:00.000-08:00

Exemples que es troben en el text, de fets que passen en temps condicional (Futur hipotètic) com si no fos segur que anessin a passar.

Si l’alenada de memòria amarga l’hagués envoltat, si li hagués fet reviure el moment, el vell hauria mogut instintivament el cap com aleshores, just a temps d’esquivar la culata del fusell, que només va fregar-li el muscle esquerre.

Si Nelson hagués trobat enmig del remolí de records, potser hauria reconegut la Carmela en la figura fugisera que s’esmunyia arrambada a la paret...

Si el vell Nelson s’hagués trobat en el record de la Carmela, s’hauria vist ell mateix als vint-i-cinc anys, un home de riu fet i dret, patró del Neptú,..

Si l’hagués recordat ell, li hauria arribat encara l’alenada d’agraïment i simpatia que va acompanyar la marxada del geòleg.

2007-12-27T08:57:00.000-08:00

L’Any Rodoreda

Em va cridar l’atenció un article d’un diari, on es feia referència a una trobada de traductors organitzada per la Institució de les lletres Catalanes, dins l’any Rodoreda. Hi van participar traductors a l’italià, al sard, a l’anglès, al romanès, al gallec, a l’hebreu, a l’holandès, a l’indi, al francès... Una de les activitats centrals va ser la ruta literària pels principals escenaris barcelonins de l’univers rodoredià. Van començar pel carrer Manuel Angelon (a Sant Gervasi, on hi havia la casa familiar dels Rodoreda), pel carrer de les Camèlies, la plaça del Diamant, el passeig de Gràcia, on va acabar la ruta literària a la joieria Bagués, que a Mirall trencat es transmuta en joieria Begú.
La seva obra els fascinava. Especialment La plaça del Diamant, que és la més traduïda: es troba en una trentena d’idiomes.

Hi ha dos casos dignes de mencionar pel que fa a la importància de l’obra de Rodoreda. L’un és el de Raami Saari un traductor de Jerusalem que viu a Atenes i diu que va conèixer La plaça del Diamant quan va estar ingressat a l’hospital de Sant Pau, amb les cames trencades i un estat de salut molt precari. - “Una infermera de l’hospital me’l va donar per llegir i va ser un llibre que em va donar força per caminar un altre cop, em va tocar profundament”. Tant el va impactar que fins fa ben poc, no es va veure en cor de traduir-lo. L’altre cas és el d’una holandesa Elly Boveé que va conèixer l’obra per casualitat quan era a Barcelona per aprendre castellà, i una senyora gran de la casa on s’estava n’hi va parlar. El llibre la va sorprendre i emocionar tant, que es va entestar a aprendre català i a traduir-lo. D’això ja fa 25 anys i des d’aleshores el volum ha tingut set edicions. Anys més tard va traduir La meva Cristina i Mirall trencat.

Més sobre Jesús Moncada

2007-12-27T06:02:00.000-08:00

Fa uns quants dies vam rebre la grata visita a l'Escola, de la germana de Jesús Moncada, la qual ens delectà amb la seva intervenció explicant-nos detalls i fets de la vida del seu germà i de la relació amb la seva família. També ens donà informació sobre trets característics de la seva obra. Va ser una xerrada molt amena i interessant.

M'agradaria també poder col·laborar aportant un testimoni personal. Quan el meu fill tenia uns vint-i-quatre anys i en Jesús uns quaranta, coincidiren en unes classes d'anglès a l'escola d'idiomes UNESCO. Era una classe molt reduïda, d'uns quatre o cinc alumnes. Això permetia que hi hagués una confiança entre ells. Ell portava ja un bagatge intel·lectual que destacava. La facilitat per comunicar-se era evident, contagiava la seva passió i entusiasme per la literatura als qui estaven a prop seu. Recorda perfectament que els parlava d'un llibre, que en aquell moment l'havia impactat, titulat El siglo de las luces de Alejo Carpentier. Des d'aquell moment, aquest llibre va entrar a formar part de la nostra biblioteca. Ja es percebia aleshores la força d'atracció de la seva paraula i el seu pensament.

2007-12-15T12:53:00.001-08:00

Haikús lliçó 9

Era l’Arcadi
el qui del bar marxava
polit anava.

Brut de tornada
amb el xofer pactava
com arribava.

La majordoma
amb sotana vestida
a obrir sortia.

Encetà el tema,
la senyora d’Albera,
del Romaguera.

Molt enfadada
la senyora Carlota
quedà abatuda.

Són les minyones
les que descabdellaven
tot l’inventari.

El Ford s’emporten
trobat per la canalla
a la cotxera.

Desert estava,
l’arribada dels nuvis,
exasperava.

El Ford ja arriba,
la Carlota de Torres
el Francesc troba.

Francesc explica:
la vaga paralitza
tota la vila.

Obrers en crisi
llaüts que no salpaven.
Tot un conflicte.

Mal acabava
el viatge de noces
amb els vaguistes.

El Romaguera
el pensament li omplia
i s’agitava.

El Terrer era
el primer responsable
d’aquella vaga.

Són els vaguistes
atacats per la força
cap a la tarda.

Era un minaire
que avançava a bursades
rep plantofada.

A terra feien
figures gemegoses
pels civils presos.

A la Francina Gili

2007-12-15T12:24:00.000-08:00

A la Francina Gili

Hola Francina! Encara que estiguem separades físicament, penso que ens sentim unides per l’interès i la il·lusió que posem per conèixer cada dia millor els nostres autors. Segueixo de prop el teu bloc, i m’agrada molt, perquè, com ja és habitual en tu, ets una gran treballadora, i això fa que siguis, almenys per a mi, un estímul engrescador. Com va Camí de sirga? És interessant, oi? Espero que ens puguem veure algun dia i tenir un canvi d’impressions.

Mequinensa

2007-12-14T01:02:00.000-08:00

Vull parlar de Jesús Moncada

2007-12-08T09:34:00.000-08:00

Vull parlar de Jesús Moncada

Paral·lelament a la lectura de Camí de sirga, estic llegint Històries de la mà esquerra i altres narracions de Jesús Moncada.
M’ha interessat molt el pròleg que va escriure Pere Calders per a aquest recull de narracions. Amb poques paraules fa una biografia de l’autor clara i entenedora i ho relaciona amb els fets i l’època en què van succeir. Sembla talment que sigui escrit fent referència a Camí de sirga. L’autor diu que la trama d’aquesta novel·la està basada en fets del darrer segle d’existència de l’antiga vila de Mequinensa, però vol aclarir que no ha pretès de cap manera escriure la història d’aquells esdeveniments.

Extret del pròleg.
En Pere Calders va conèixer Jesús Moncada quan feia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i va establir relacions de treball en una mateixa empresa, a l’Editorial Montaner i Simon. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic que la vila havia viscut. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d’enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. De seguida va descobrir que aquell jove de la franja catalana d’Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge brusca, sinó tot el contrari. Era un home molt organitzat. Planificava el seu temps sense deixar cap hora a l’atzar, era un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts. Persona apassionada. No passava de res i s’interessava vivament per tot. Pintava, dibuixava i escrivia sense prendre’s res a la lleugera. S’amoïnava per la pàtria i per la marxa de la civilització, participava activament i patia per tot allò que valia la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.
Pere Calders diu que no exagera quan escriu confidències d’un amic, ja que pensa que tot el que diu es reflecteix en la seva narrativa.
Hi ha altres fets, segurament tant o més importants que determinen la personalitat d’aquest escriptor. En Jesús Moncada ha passat per l’experiència de veure desaparèixer sota les aigües el món de la seva infantesa: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d’horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Dos rius, l’Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, junt a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics. Els costums i l’idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d’allí. Administrativament, Mequinensa depenia de Saragossa, però mirava de cara a Lleida. Una divisió de vides i d’interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.
De cop i volta, el progrés, amb l’aire que pren a vegades d’atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L’antiga Mequinensa havia d’ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l’aigua dels dos rius. Es convertí en una vila fantasma. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal. Estimava profundament la seva terra. Les anades i vingudes que acostumava a fer-hi freqüentment l’entristien, li causaven una pèrdua sentimental irreparable. Estic convençut, diu Pere calders, que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que l’hi prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés tot.
En Moncada no es proposa ser un escriptor costumista, sinó que les seves inquietuds van més enllà i se sent atret, també, per altres desafiaments. El preocupen amb plena consciència el país, l’idioma, els tombants de l’època i, és clar, l’home baquetejat per tots els elements que sovint el desborden. Ho fa acostant-s’hi amb un desig de comprensió a través de la tendresa i d’una espurna d’humor, amb tocs de tremendisme que fan de contrapunt a la desesperança dels personatges.
Finalment diu en Pere Calders que per respecte als lectors, acaba aquí, perquè seria indiscret i barroer no donar per fet que cadascú descobrirà pel seu compte uns valors que es fan evidents. No té cap dret a privar a ningú del goig de les sorpreses agradables.

Rosa Vila

Negrers i esclaus

2007-12-06T08:26:00.000-08:00

Negrers i esclaus

Durant segles, al llarg dels 960 kilòmetres del riu Cuanza, al nord d'Angola, transcorria la ruta de traficants d'esclaus més importants de la història. Des de l'interior d'Àfrica, els pròspers negociants d'esclaus transportaven la seva mercaderia humana fins al port de Luanda, punt neuràlgic del tràfic d'esclaus. D'allí sortien els vaixells "negrers" que durant segles van transportar esclaus cap a les plantacions de canya de sucre i cotó del continent americà. Fins a la seva abolició a principi del segle XIX, l'exportació i comerç transatlàntic d'esclaus va constituir una de les principals activitats econòmiques de moltes colònies africanes.

Haikús lliçó 8

2007-12-02T10:11:00.000-08:00

Haikús lliçó 8

Fou el Mortífer
relíquia de guerra
abandonada.

Deixaren l'arma
restaurada la peça
com si fos nova.

Gran espectacle
fou l'Atanasi Costa
de gran corpenta.

Contra les lloses
un cop la corda trencada
el mirall queia.

El vell Ford troben
als estables d'en Nasi
com un gran fòssil.

La gran Feliça
del balcó sentinella
tot ho albirava.

Rosa Vila

LA CIUTAT LLUNYANA de Màrius Torres

2007-12-01T11:42:00.000-08:00

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volien bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arqutectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

Triat per Rosa Vila

haikús lliçó 7

2007-11-26T05:48:00.000-08:00

Ha arribat l'hora.

Mequinensa lamenta

la fi prevista.

L'Edèn moria

i Ramir d'Anglesola

desesperava.

Cau el teatre,

la seva hora ja arriba.

És tot un drama.

Oh, l'escenari,

fantasia barroca,

resta en silenci.

Dels camerinos,

sols un record en queda;

simple ruïna.

Rosa Vila

haikú

2007-11-23T02:36:00.001-08:00

Una abrilada
per la vall s'esllissava:
el fred mudava.

Haikús

2007-11-20T04:49:00.000-08:00

Haikús

Al mig de l'Ebre
el retruny augmentava.
La gent saluda.

Tallat en fusta
el gegant mitològic
al moll s'apropa.

De coloraines
l'Aleix el buc pintava.
Tot reflectia.

Polifem porta
a les galtes de proa,
lletres pintades.

Rosa Vila

El poble

2007-11-20T04:40:00.001-08:00

El poble de Miquel Martí i Pol
Dedicat a la vila de Mequinensa
Tria Rosa Vila

El poble

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d'estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d'enfilar-sa per les bastides,

és el petit desfici del diumenge a la tarda,

és la família com a base de la societat futura´

és el conjunt d'habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,

és la meva veu i la teva veu,

és la meva petita mort i la vostra petita mort.

El poble és el conjunt del nostre esforç

i de la nostra veu,

i de la nostra petita mort.

El poble és tu i tu i tui tot d'altra gent que no coneixes,

i els teus secrets

i els secrets dels altres.

El poble és tothom,

el poble és ningú.

El poble és tot:

el principi i el fi,

l'amor i l'odi,

la veu i el silenci,

la vida i la mort.