Estratègia d'un record

Un record

La visió d’un dia ventós em va revifar aquells records. Amants de la natura, ens disposem a fer una sortida cap a l’Empordà. El grup el formàvem gent avesada a l’excursionisme i a vèncer dificultats. Sortirem a l’albada i el primer raig de sol semblava injectar en nosaltres la il·lusió i convidar l’esperit a l’esbargiment.
De sobte el cel serè fins aleshores, s’enteranyinà de pressa; s’aixecaren castells de nuvolades d’un blanc lumínic, sobre l’horitzó; s’estengueren ràpidament, ennegrint-se fins a fer-se fosc. De sobte, esclatà una tamborinada fenomenal i un vent esfereïdor desvetllà la tempesta. Plogué a bots i barrals amb una intensitat desconeguda i un diluvi ens cobrí. A la tempesta s’hi afegí la protagonista de l’espectacle, la “tramuntana” , que tan aviat es dirigia cap a llevant com cap a ponent, travessada a voltes, pel zig-zag fulgurant d’un llampec. Imposava, i el que havia començat com un divertiment es convertí en pànic. Es produïen canvis imprevistos. A penes, durà uns minuts. El cel s’aclarí i tornà a tenir aquell blau net i lluminós que feia reverdejar el paisatge i que és comú en aquest vent mític. Però la tramuntana seguia ensenyant-nos les dents i bufava amb més fúria que mai, fins i tot diria que amb violència. Es resistia a abandonar-nos i cada vegada semblava reptar-nos.
Teníem coneixement de la seva força i de les males jugades, però no ho havíem experimentat fins en aquest dia. Es diu, però, ja és més relatiu, que arriba a afectar el caràcter de la gent, la qual sota els efectes, es pot tornar arrauxada, estrambòtica, amb rampells imprevisibles i incontrolables. Però també té l’altre vessant, que estimula el geni artístic i les ganes de treballar. Podríem dir que produeix sentiments contradictoris.
De cop i volta, una persona del grup, aparentment tímida i discreta, sense por i seduïda pel ball dels elements de la natura, que era esfereïdor, s’hi integrà. Se separà del grup i sense que ningú pogués dir com ni de què vingué la cosa, llançà un crit eixordador i amb l’embat de la ventada caigué i rodolant no parà fins topar amb un obstacle que la frenà.
Tots expectants, poguérem observar la serenitat que desprenia, i els resultats que se’n derivaren. El crit punyent coincidí amb el cessament de la tramuntana. Fou un moment indescriptible i inoblidable. Es pogué comprovar, més tard, que no fou un fet puntual, sinó que es repetí a partir d’aquest moment, i es convertí en un fet habitual en ella.
Serà veritat que es produeixen transformacions en aquestes circumstàncies? M’he assabentat que, fins i tot, hi ha algun psicòleg que ha fet la seva tesi doctoral sobre aquest tema.