dimarts, 27 de maig del 2008
Opinió personal
La lectura d'aquest llibre m'ha resultat molt commovedora i inoblidable. És un d'aquells llibres que et queden gravats per sempre, i t'empenyen a voler conèixer millor la seva obra i a saber més de la seva vida. Hem tingut la sort de gaudir de l'amistat de la seva germana, Rosa Maria, que amb la seva gràcia i coneixements ens ha ajudat a completar la seva biografia. I no podem oblidar el treball tan intens que han fet la Maria Dolors i l'Oriol, i que amb ell, ens han contagiat el seu entusiasme.
Gràcies a tothom en tindrem un bon record.
Rosa
Gràcies a tothom en tindrem un bon record.
Rosa
TANKAS Lliçó 26
Tankas Lliçó 26
Fou la Carlota
qui des del seu llit veia
emmirallada
la serventa Carmela
com molt la vigilava.
Ella provava
ja d’esbandir la boira
del cap, cansada.
I una forta fiblada
dins d’ell, no la deixava.
Molts records tràgics.
Llavor desconeguda
era el punt negre
d’ençà d’aquella data
arran del natalici.
Ja s’apropava
la fosca, l’agonia.
Llavor creixia.
Alhora entrellucava
grans fantasmals figures.
D’un lloc a l’altre
el seu cap no parava
de donar voltes.
Intent d’incorporar-se
però ben nua estava.
Busca la bata.
Un calfred va estremir-la.
També temia
que d’un moment a l’altre
a terra es quedaria.
Molt panteixava
i a punt de tot fallar-li,
claror albirava.
Intent d’obrir la porta
i un obstacle li priva.
Són les bombetes
que al seu pas esclataren
i la cegaren.
Anaven i venien
molts fets que succeïren
Fou de manera
molt lenta i sense pausa,
trets de l’estança
els objectes i quadres
que allí penjats estaven.
La mort del Venus
rèplica fidel era
de Mequinensa.
A poc a poc i tràgic
desastre es consumia.
Quin privilegi
fou el de la Carlota:
ser la darrera
que potser moriria
dintre la vila vella
Jaume de Torres
quan sa filla moria,
la contemplava
com molt s’embadalia
quan l’Aleix el pintava.
La desbandada,
la Carmela excitava.
S’abraonava
contra ses fills i nores
per la seva avidesa.
Tres anys transcorren
des que la mort separa
les dues dones.
La Carmela fou sempre
fins al final honesta.
Molt trist sepeli,
només dues corones
sens cap més pompa.
Enterrament indigna
de Carlota de Torres
Molts munts de runa
contemplaven el cotxe
que el mort portava.
També carrers i cases
desolats i en ruïna.
Era ara en Nelson
un dels pocs que quedaven
a aquella vila.
Junt a la comitiva
camí del cementiri.
Són les cerçades
colpint amb molt més força
perquè es despengen
directa dels Monegres
batent carrers i cases.
Eren els joves
aquells que oblidarien.
No així passava
amb adults que tenien
memòria arrelada.
Ara el vell Nelson
sens llaüt navegava,
sense esperança.
La nit inacabable
on ell ja pertanyia.
Ja les comportes
són a punt de tancar-se,
de Riba-roja.
Mequinensa es quedava
per la pluja negada.
Mes, el riu Ebre
molt enfadat estava
veient la vila.
A la deriva anaven
Neptú i Verge del Carme.
Fou la Carlota
qui des del seu llit veia
emmirallada
la serventa Carmela
com molt la vigilava.
Ella provava
ja d’esbandir la boira
del cap, cansada.
I una forta fiblada
dins d’ell, no la deixava.
Molts records tràgics.
Llavor desconeguda
era el punt negre
d’ençà d’aquella data
arran del natalici.
Ja s’apropava
la fosca, l’agonia.
Llavor creixia.
Alhora entrellucava
grans fantasmals figures.
D’un lloc a l’altre
el seu cap no parava
de donar voltes.
Intent d’incorporar-se
però ben nua estava.
Busca la bata.
Un calfred va estremir-la.
També temia
que d’un moment a l’altre
a terra es quedaria.
Molt panteixava
i a punt de tot fallar-li,
claror albirava.
Intent d’obrir la porta
i un obstacle li priva.
Són les bombetes
que al seu pas esclataren
i la cegaren.
Anaven i venien
molts fets que succeïren
Fou de manera
molt lenta i sense pausa,
trets de l’estança
els objectes i quadres
que allí penjats estaven.
La mort del Venus
rèplica fidel era
de Mequinensa.
A poc a poc i tràgic
desastre es consumia.
Quin privilegi
fou el de la Carlota:
ser la darrera
que potser moriria
dintre la vila vella
Jaume de Torres
quan sa filla moria,
la contemplava
com molt s’embadalia
quan l’Aleix el pintava.
La desbandada,
la Carmela excitava.
S’abraonava
contra ses fills i nores
per la seva avidesa.
Tres anys transcorren
des que la mort separa
les dues dones.
La Carmela fou sempre
fins al final honesta.
Molt trist sepeli,
només dues corones
sens cap més pompa.
Enterrament indigna
de Carlota de Torres
Molts munts de runa
contemplaven el cotxe
que el mort portava.
També carrers i cases
desolats i en ruïna.
Era ara en Nelson
un dels pocs que quedaven
a aquella vila.
Junt a la comitiva
camí del cementiri.
Són les cerçades
colpint amb molt més força
perquè es despengen
directa dels Monegres
batent carrers i cases.
Eren els joves
aquells que oblidarien.
No així passava
amb adults que tenien
memòria arrelada.
Ara el vell Nelson
sens llaüt navegava,
sense esperança.
La nit inacabable
on ell ja pertanyia.
Ja les comportes
són a punt de tancar-se,
de Riba-roja.
Mequinensa es quedava
per la pluja negada.
Mes, el riu Ebre
molt enfadat estava
veient la vila.
A la deriva anaven
Neptú i Verge del Carme.
diumenge, 25 de maig del 2008
TANKAS Lliçó 25
TANKAS Lliçó 25
L’apotecari
no fou a la caserna,
on detingueren.
L’eternitat franquista
ara ja no existia.
Foren els gossos
els que més tard gaudiren
d’aquella estança.
Ser exploradors volien
d’allò que allí es coïa.
Neguit tenien
i ja fugir intentaven.
Lladrucs eixien,
els racons ensumaven
i pixums impregnaven.
L’apotecari,
al jutjat conduïren
de l’alcaldia.
Allí l’interrogaren
i segur contestava.
Assegurar-se
amb pèls i senyals, era
el que buscaven
per a identificar-lo
com l’apotecari era.
Era la capsa
el que preocupava
el farmacèutic.
Explicar no volia
el que dins, contenia.
Mentre allí estava
molts records li venien
d’ell i el seu pare:
els concerts d’en Sagarra,
riada i escenari.
Era Praxedes
l’encarregat del timbre.
La majoria
recobraven l’aspecte,
indiferents, la resta.
Molt somniava
l’Estanislau Corbera
amb la Quintana.
D’aparença molt fràgil
i potència oculta.
L’apotecari
en secret intentava
colgar la capsa
entre totes les runes
de l’antic local Venus.
La calavera
de l’Ildefons estava
molt ben guardada
a casa la Susanna
i molt ben respectada.
Fou la Susanna
que d’una revolada
a dintre entrava.
L’escena esgarriava
i el crani apareixia.
Un dels tricornis
davant d’aquelles restes,
el que imagina
és que l’Honorat era
l’autor d’aquella feta.
En Castells era
propietari en vida
d’aquella capsa.
Fou qui recollí els ossos
i els amagà a les golfes.
Pobre Susanna
desprendre’s no volia
d’aquella capsa.
L’Honorat s’encarrega
de colgar tots els ossos.
Difuminada
la història quedava.
Futur preveien.
La Carmela anuncia
l'atac greu de Carlota.
L’apotecari
no fou a la caserna,
on detingueren.
L’eternitat franquista
ara ja no existia.
Foren els gossos
els que més tard gaudiren
d’aquella estança.
Ser exploradors volien
d’allò que allí es coïa.
Neguit tenien
i ja fugir intentaven.
Lladrucs eixien,
els racons ensumaven
i pixums impregnaven.
L’apotecari,
al jutjat conduïren
de l’alcaldia.
Allí l’interrogaren
i segur contestava.
Assegurar-se
amb pèls i senyals, era
el que buscaven
per a identificar-lo
com l’apotecari era.
Era la capsa
el que preocupava
el farmacèutic.
Explicar no volia
el que dins, contenia.
Mentre allí estava
molts records li venien
d’ell i el seu pare:
els concerts d’en Sagarra,
riada i escenari.
Era Praxedes
l’encarregat del timbre.
La majoria
recobraven l’aspecte,
indiferents, la resta.
Molt somniava
l’Estanislau Corbera
amb la Quintana.
D’aparença molt fràgil
i potència oculta.
L’apotecari
en secret intentava
colgar la capsa
entre totes les runes
de l’antic local Venus.
La calavera
de l’Ildefons estava
molt ben guardada
a casa la Susanna
i molt ben respectada.
Fou la Susanna
que d’una revolada
a dintre entrava.
L’escena esgarriava
i el crani apareixia.
Un dels tricornis
davant d’aquelles restes,
el que imagina
és que l’Honorat era
l’autor d’aquella feta.
En Castells era
propietari en vida
d’aquella capsa.
Fou qui recollí els ossos
i els amagà a les golfes.
Pobre Susanna
desprendre’s no volia
d’aquella capsa.
L’Honorat s’encarrega
de colgar tots els ossos.
Difuminada
la història quedava.
Futur preveien.
La Carmela anuncia
l'atac greu de Carlota.
dilluns, 12 de maig del 2008
TANKAS LLIÇÓ 24
TANKAS LLIÇÓ 24
Teresa explica
l’assumpte a la Carlota.
Preocupada
per l’Honorat estava,
sobre el que passaria.
I queda immòbil
sota el retrat del pare.
Molt trista estava
com un esfinx de pedra
i amb la mirada buida.
És la Carmela
la qui angoixada estava,
i es preguntava:
quins convidats vindrien
i com s’ho passarien.
El natalici
de l’ama celebraven.
Els del matí eren
sols Graells, fills i filles
i a la tarda, la resta.
Només faltava
a la pobra Malena,
feble que estava,
veure el convent anar-se’n,
i amb ell, ella morir-se.
Xafarderies
de l’Aleix i Malena
molt indignaren
la serventa Carmela,
que a la tarda oblidava.
El plançó últim
dels Sàssola moria
en un prostíbul,
quan nu i borratxo anava
i un tango puntejava.
A l’alcaldia,
el cambrer difunt era
el que arribava.
En braços d’una meuca
la mort el sorprenia.
El canotier era
allò que a l’alcaldia
ara arribava,
que els mossos oblidaren
al saló del prostíbul.
La meuca explica
a l’alcalde, la crisi
que tan patia.
Canvi de rumb volia
i pau en nova vida.
L’Estefania
molt decandida estava.
Ja no tenia
aquell verí en sa llengua
ni emmetzinar podia.
Freda ja estava
i adormida semblava
ben asseguda.
Abillada de monja
molts records d’estrabades.
Ja no quedava
cap contertuliana
en aquell poble.
Alguns es traslladaven
a altres cases noves.
El temps corria
de manera molt lenta.
L’ama exaltada
a crits vociferava
els ascendents que veia.
Era la Carlota
la que molt esperava
dels de la vila,
que un lloc li reservessin
i grans honors li fessin.
Totes les cases
que al poble es construïen
les sortejaven.
Ella no ho acceptava
i molts enemics veia.
L’ama cridava,
que no ho enrunarien.
Que allò no passaria.
Que tot es quedaria
tal com ella volia.
Mes, embogida,
la veu se li fonia
i s’ofegava.
Ara ja passaria
a sumar-se a la llista.
Teresa explica
l’assumpte a la Carlota.
Preocupada
per l’Honorat estava,
sobre el que passaria.
I queda immòbil
sota el retrat del pare.
Molt trista estava
com un esfinx de pedra
i amb la mirada buida.
És la Carmela
la qui angoixada estava,
i es preguntava:
quins convidats vindrien
i com s’ho passarien.
El natalici
de l’ama celebraven.
Els del matí eren
sols Graells, fills i filles
i a la tarda, la resta.
Només faltava
a la pobra Malena,
feble que estava,
veure el convent anar-se’n,
i amb ell, ella morir-se.
Xafarderies
de l’Aleix i Malena
molt indignaren
la serventa Carmela,
que a la tarda oblidava.
El plançó últim
dels Sàssola moria
en un prostíbul,
quan nu i borratxo anava
i un tango puntejava.
A l’alcaldia,
el cambrer difunt era
el que arribava.
En braços d’una meuca
la mort el sorprenia.
El canotier era
allò que a l’alcaldia
ara arribava,
que els mossos oblidaren
al saló del prostíbul.
La meuca explica
a l’alcalde, la crisi
que tan patia.
Canvi de rumb volia
i pau en nova vida.
L’Estefania
molt decandida estava.
Ja no tenia
aquell verí en sa llengua
ni emmetzinar podia.
Freda ja estava
i adormida semblava
ben asseguda.
Abillada de monja
molts records d’estrabades.
Ja no quedava
cap contertuliana
en aquell poble.
Alguns es traslladaven
a altres cases noves.
El temps corria
de manera molt lenta.
L’ama exaltada
a crits vociferava
els ascendents que veia.
Era la Carlota
la que molt esperava
dels de la vila,
que un lloc li reservessin
i grans honors li fessin.
Totes les cases
que al poble es construïen
les sortejaven.
Ella no ho acceptava
i molts enemics veia.
L’ama cridava,
que no ho enrunarien.
Que allò no passaria.
Que tot es quedaria
tal com ella volia.
Mes, embogida,
la veu se li fonia
i s’ofegava.
Ara ja passaria
a sumar-se a la llista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)