memòria d'un record

Memòria d’un record

El record del sepeli del senyor Jaume de Torres m’ha portat a la memòria una historieta que vaig llegir en un llibre de Jesús Moncada que es titula Històries de la mà esquerra i altres narracions.

Aquests contes tenen com a eix Mequinensa, confluència del món miner, de la pagesia i de l’Ebre, i intenten oferir-nos una narrativa nova i original on juga el real i l’irreal. Se situa en un espai geogràfic, que tradicionalment ha donat una literatura de base realista. Els seus personatges, plens d’humanitat, es mouen en un món ple de supersticions i d’imaginació, el món del desconegut i de la fantasia.

En aquesta història hi ha molts diàlegs que he intentat suprimir per tal de reduir l’extensió del conte. Tot i això, em sembla que encara ha quedat una mica massa llarg. Però, també he observat que hi ha algun paràgraf, que si s’eliminava perdia tota la gràcia que l’autor li volia donar.

Títol
Revenja per a un difunt

L’oncle Sebastià i en Roca es van enfrontar en una carrera de llaguts. Eren dos llaguters experts en navegació i hàbils a sortir airosos de situacions compromeses. I va ser l’oncle Sebastià qui va perdre de manera miserable la carrera! Anava el primer, però a mitja carrera li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Tot anava d’un costat a l’altre sense control, semblaven les matraques de la Quaresma. I com se’n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l’oncle Sebastià! El va passar amb quatre estropades! Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo. No en tenia prou amb guanyar! A més va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar els seus tripulants: “Nois, fora rems; per guanyar a segons qui no em fan cap falta” I el seu llagut, només amb l’impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n’hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però el vell Sebastià no li roncava qui volia; la jugada dels rems li havia arribat a l’os, i va desafiar en Roca per a la carrera de l’any vinent. Tots dos hi estaren d’acord. Però la carrera no va arribar a celebrar-se. Al cap de dos mesos mal comptats, unes febres estranyes van consumir el Roca i se’l van endur al fossar en quatre dies. L’oncle Sebastià va anar a les misses i a l’enterrament, perquè una cosa no treu l’altra, però al cementiri va dir ben clar que el repte seguia en peu perquè la mort no tenia res a veure amb una carrera de llaguts, i que quan es trobés en Roca a l’altre barri li exigiria la revenja. Deu anys havia tardat a cruixir el vell Sebastià, i ara l’endemà del seu enterrament, ell i el Roca se les tindrien!
Aquesta revenja s’estengué per tot el poble, quan arribà la notícia que l’oncle Sebastià havia mort. La gent es contenia fins a l’hora de l’enterrament, però, quan van tornar del fossar, després de ficar el vell al costadet de la seva dona morta feia dos anys enrere, la tensió, que no els deixava viure, va esclatar per la vila igual que una barrinada.
Les discussions, agarrades i aldarulls s’encenien arreu amb la mateixa febre de feia deu anys. A les tertúlies, botigues i cafès, els partidaris de l’un i de l’altre avalotaven al bo i el millor, fins i tot a la vora del riu, les enganxades entre les dones que rentaven roba, esgarrifaven el mateix dimoni. Algú no s’atrevia a afirmar que l’oncle Sebastià tingués ganes de morir-se per reclamar el que li pertocava, però el neguit no l’havia deixat viure durant aquets deu anys.
Tots expectants per veure què passaria. Esperaven la decisió que s’havia de prendre des de l’altre barri. També el capellà anava de bòlid. Argumentava pertot arreu, que això era cosa del dimoni i que no ho manava la llei de Déu! Tractava a tots, de pagans. Fins i tot va anar a trobar l’alcalde perquè posés remei a l’assumpte, però aquest li contestà que el municipi, si mana algú, és el dels vius, que els morts no són cosa de l’ajuntament.
Estaven ansiosos per saber l’hora de la cosa. L’arribada de l’enterramorts al cafè, els tragué de dubtes, i després de servir-li un got ple de rom, que s’empesà duna glopada, va amollar la informació: l’enfrontament serà demà a les quatre.
L’endemà, una hora abans de la cosa, la gent s’abocava pels carrerons que baixaven al riu, i el mur que donava a l’Ebre, els mollons i els llaguts amarrats a la vora van quedar atapeïts de personal.
A les quatre en punt, el xiular del coet va tallar en sec l’avalotar de la gent i l’explosió els va sotragar. Durant tres o quatre minuts van quedar immòbils, el mateix que estàtues, però quan van veure els dos llaguts, després que van passar el colze que fa el riu a l’altura del pont, un udol immens va retrunyir la vall i va sacsejar fins i tot els codissos de les gleres.
Ondéu, quines estropades, quina força i quin servar! Cosa com aquella no s’havia vist mai des que el riu és riu! Roca, amb el mocador nuat al cap, aucava igual que un boig. Sebastià, en canvi, patronejava amb la mateixa força, però sense bullanga. I els vint-i-vuit remadors de cada nau, que també havien eixit de les tombes per participar en la carrera es feien més forts i es tensaven a cada estropada.
El badoc d’en Roca no parava de marcar el ritme i avalotar els seus.
Mentre, els espectadors seguien amb entusiasme la lluita. Les proes dels dos llaguts anaven emparellades; després va semblar que Roca s’avançava, però Sebastià va forçar i quan faltaven un centenar de metres per la meta, ja portava a l’altre un llagut d’avantatge. Roca ja no tenia res a fer. Aleshores Sebastià es va treure la boina i, sense girar-se; la va llençar a l’aigua per damunt l’espatlla alhora que cridava:
-Ja me la portaràs, cullerot de bassa!
I, entre l’avalotar de la gent va guanyar. Tanmateix ningú no va tenir ocasió de felicitar l’un ni de plànyer l’altre, perquè, de forma sobtada, tripulants i patrons van desaparèixer, talment com si els hagués arrabassat un cop de vent.


-------------------------------------------