TANKAS LLIÇÓ 23

TANKAS LLIÇÓ 23

En Nelson creia
que els rius eren culpables
moltes vegades,
de tota la malesa
que anava a parar al poble.

Era el principi
quan ja tallaren l’Ebre
pel Riba-roja,
que convençuts estaven
que el riu no es deixaria.

Poc afluixava
la còlera del Nelson,
i maleïa
per l’angoixa patida
de la gent enclastada.

La gent sofria
pressió inhumana,
molt agreujada
d’aquella dictadura.
Sotmesos els tenien.

No, no pateixis!
La vídua Salleres
al Nelson deia.
L’ama li confiava
que segura n’estava.

A Barcelona
la vídua moria.
I a Mequinensa
l’Estanislau Corbera,
homenatge li feia.

La gent del poble
aferrats a les cases
molt reclamaven,
lluitant continuaven
per si els indemnitzaven.

Com que volien
fundar una nova vila
ells no cedien.
L’empresa va avenir-se
en el que ells exigien.

Buidar la casa
és el que més dolia
al patró Nelson.
La sentia amarada
de sa pròpia vida.

Era el vell Nelson
que això, no comprenia,
que només cases
de Carlota de Torres
dretes totes quedessin.

Ja a punt estava
d’agonitzar la vila.
La senyora era
qui salpar no els deixava
per així perir amb ella.

Van ser els burgesos
els qui renunciaren
a navegar-hi.
Diners embutxacaren
i així, obrir-la privaren.

Pel Segre i Ebre
molts anys hi navegaren.
Per què tallar-lo?
Amb quin permís ho feren?
Qui eren ells per a vendre’l?

Sols ells, tenien
la paella pel mànec,
i humiliar-los
era el que pretenien
fent-se de tot els amos.

El pobre Nelson
quan la mort esbrinava
de la Salleres,
el que sols intentava
era en la nau tancar-se.

Va saber el Nelson
que ja no tornaria
més a la vida,
quan als molls atracava
i el vaixell amarrava.